Protocols TCP/IP

Un protocol és un conjunt de regles / normes que controlen la comunicació entre màquines. Per exemple, hi ha un protocol per definir la comunicació entre l’ordinador i la seva impressora.

Els protocols d’Internet són un conjunt de convencions que determinen com es realitza l’intercanvi de dades entre dos ordinadors connectats a internet.

El protocol utilitzat per totes les xarxes que formen part d’Internet s’anomena abreujadament TCP/IP, sigles que corresponen a dos protocols diferents: el protocol de transmissió Transmission Control Protocol (TCP) i l’Internet Protocol (IP).

TCP/IP està pensat per a connectar ordinadors a xarxes, però no per a connectar ordinadors remots, és a dir, que quan s’executa, mitjançant un mòdem, necessita un protocol addicional anomenat Point to Point Protocol (PPP).

En una xarxa TCP/IP, cada ordinador és identificat de forma inequívoca per una direcció numèrica de 32 bits, anomenada direcció IP. Cada direcció IP està formada per quatre números, de valor 0 fins a 256, que identifiquen l’ordinador.

Existeixen diferents tipus de direccions IP, les anomenem classe A, classe B i classe C.

Les de classe A permeten tenir fins a 16.777.216 (256*256*256) màquines, les de classe B fins 65.536 màquines i les de classe C, fins 256 màquines.

Actualment, casi tots treballem amb direccions de classe C, només les grans organitzacions treballen amb direccions de classe A o B.

Protocols TCP

El protocol  Transmission Control Protocol (TCP) divideix la informació en paquets, d’aquesta manera s’agilitza i s’afavoreix la transmissió. Al enviar la informació, si es fa en paquets, si en un moment es talla la comunicació, no cal tornar a enviar-ho tot des de l’inici, sinó únicament des del punt que es va tallar. (Per exemple, és com quan enviem un fax, si es talla no cal tornar a passar-ho tot des de la primera pàgina. No obstant, cal remarcar que tot això és un procés intern de la comunicació. L’usuari no s’ha de preocupar de reprendre la transmissió).

El TCP identifica aquests paquets per a que puguin tornar a unir-se en l’ordre correcte, afegint-hi informació addicional necessària per a la transmissió i la descodificació del paquet  per a detectar errors en la transmissió. En el pas següent actua el protocol IP, que afegeix les direccions.

A l’altre costat de la comunicació, està l’ordinador que ha de rebre els paquets enviats. El programari de TCP, en l’ordinador de destí, s’encarrega d’extreure la informació dels paquets rebuts. Com que no arriben necessàriament ordenats, el TCP els posarà en ordre. En cas que algun paquet no arribés al seu destí, enviaria un missatge demanant la retransmissió d’aquest paquet.

Dins del TCP podem trobar els protocols següents: Telnet (permet que els clients es connectin a altres ordinadors -hosts - remots de la xarxa), FTP (protocols que controlen la transferència de fitxers d’una màquina a una altra), NFS (sistema d’arxius de xarxa que permet accedir a fitxers que estan emmagatzemats en un host), SNMP (administra dispositius remots en xarxa), SMTP (transfereix fitxers de correu electrònic), DNS (permet assignar noms als ordinadors i fa que sigui més fàcil accedir-hi), HTTP (permet la transferència de fitxers escrits en HTML entre ordinadors diferents).

Números IP i Protocol Internet (IP)

Per aconseguir que dos ordinadors, situats en qualsevol part del món, puguin comunicar-se sense problemes han d’estar connectats a Internet i identificats correctament.

Imaginem que una persona vol rebre i enviar cartes a través del correu electrònic, per a poder fer-ho ha de disposar d’una direcció d’Internet IP exclusiva que no coincideixi amb la de cap altra persona del món i que el diferencia de qualsevol altre ordinador.

La informació enviada per Internet (un fitxer, un missatge o qualsevol altre tipus de dades) no es transmet d’un sol cop, sinó que es divideix en petites parts (com hem vist anteriorment a l’explicació del protocol TCP). Per a transmetre la informació d’un ordinador a un altre no hi ha un camí únic. Això facilita que, en cas que alguna xarxa o ordinador intermediari estigui fora de servei o no funcioni, la informació arribi igualment a través d’un altre camí. Les diverses xarxes i sistemes que formen part d’Internet estan connectades gràcies a un conjunt de dispositius, amb el nom de routers, que s’encarreguen de redirigir els paquets d’informació que reben pel camí més adequat cap al seu destí.

Qualsevol programa o aplicació d’Internet que intenti transmetre informació necessita conèixer el número IP de l’ordinador amb el qual es vol comunicar. Per tant, per a utilitzar qualsevol servei és indispensable conèixer la direcció de l’ordinador que ens ofereix el servei que precisem, però l’usuari no necessita conèixer el seu número IP perquè hi ha una forma més senzilla de referir-se a una direcció: el sistema de noms per domini.

Direccions IP

La IANA (Internet Assigned Number Authority) és l’organisme encarregat d’assignar les direccions IP a les diverses xarxes que la formen.

Hi ha dos tipus de números, els que són propis d’Internet i no poden repetir-se, i els reservats a xarxes privades, que admeten el mateix número en xarxes diferents, encara que no estiguin connectades entre elles.

                  10.0.0.0                   fins a                10.255.255.255
                  172.16.0.0               fins a                172.31.255.255
                  92.168.0.0               fons a               192.168.255.255

Aquestes direccions seran utilitzades tant per als proveïdors de serveis com per als usuaris que accedeixen a Internet.

Nom del Domini

A més a més del número IP, que ja hem comentat, hi ha una altra forma més senzilla de memoritzar i d’identificar cada ordinador a Internet. Un nom del domini permet desxifrar intuïtivament la seva situació geogràfica i a qui pertany. És el sistema DNS (Domain Name System). D’aquesta forma s’assignen noms que es construeixen en base a una estructura jeràrquica i estan formats per paraules separades per punts. Cada paraula representa un subdomini, que engloba a la vegada un altre subdomini de repercussió més gran. El nom del domini d’un ordinador té, generalment, un aspecte com el següent:

host.subdomini.subdomini.domini_principal

La primera paraula que es mostra a l’esquerra és el nom de l’ordinador i el diferencia dels altres ordinadors que pertanyen al mateix subdomini. Els subdominis següents són cada cop més amplis i engloben els anteriors.

Exemple d’un domini:

Els dominis es classifiquen en:

1. Genèrics
2. Territorials o geogràfics

Dominis Genèrics

Els genèrics són aquells dominis que poden ser registrats per tot tipus de persones físiques i jurídiques de qualsevol part del món sense requisits especials. Normalment fan referència a l’activitat a la qual es dedica l’empresa, organització, particular, ... o a la funció que realitza el Web. Es pot trobar un llistat d’aquests dominis a http://www.iana.org (IANA).

Així, els següents dominis són utilitzats per a:

• *.com: empreses amb ànim de lucre.
• *.org: tot tipus d’organitzacions sense ànim de lucre.
• *.net: usades majoritàriament per a empreses d’Internet i telecomunicacions.
• *.edu: usades per a finalitats educatives.
• *.mil: exclusivament per a organitzacions militars.
• *.gov: organitzacions governamentals dels Estats Units.
  
  
  

Recentment han aparegut nous dominis genèrics que s’han incorporat a Internet, com per exemple:

• *.aero: per a les companyies aèries, aeronàutiques, aeroports i serveis aeris.
• *.museum: domini d’ús restringit per als museus. Permet, en un segon nivell, el nom del museu en qüestió. (prado.museum, picasso.museum), etc.
• *.info: destinats principalment per a empreses d’informació, periòdics, revistes, etc.
• *.tv: usades en empreses de vídeo, cine i televisió principalment.

Dominis Territorials

Els dominis territorials o geogràfics són els dominis mantinguts per cada país. Per a protegir la identitat de la seva marca o projecte personal en un país és important registrar el seu domini amb aquest tipus d’extensió. Aquests tipus de dominis es componen de dos o tres lletres que denoten a quin país pertany.
Els NICs (Net Work Information Center, http://www.nic.com), dels diferents països són els que indiquen com realitzar els noms de dominis de cada país i qui pot efectuar els registres.

Recentment s’incorpora a la següent llista el domini .cat per a pàgines d’institucions públiques, privades o particulars amb contingut referent a Catalunya o pàgines en català que parlin de Catalunya.

Alguns altres dominis territorials o geogràfics són:

La ICANN (Internet Corporation for Assigned Names and Numbers, http://www.icann.org), és una corporació sense ànim de lucre que va ser creada per responsabilitzar-se de l’assignació de direccions IP, l’assignació de paràmetres de protocol, la gestió de sistemes de noms del domini i les funcions de gestió de sistemes de servidor principal que ara portava duent a terme IANA i altres entitats sota un conveni amb el Govern dels E.E.U.U.

Proveïdors d'Internet

Hi ha diferents empreses i institucions que ofereixen la possibilitat de tenir connexió a Internet, oferint packs integrats de telefonia, televisió i Internet, connexions mensuals o anuals, connexions amb certs privilegis a Internet, abonaments per hores, ...

• • Jazztel ( www.jazztel.com )
  • Ya ( www.ya.com )
  • Orange ( www.orange.es )
  • Telefónica ( www.telefonica.es )
  • Arrakis ( www.arrakis.com )
  • Inicia ( www.inicia.com )
  • Ono ( www.ono.es )
  • Euskaltel ( www.euskaltel.es )

Aquests proveïdors tenen diferents serveis de connexió a Internet, ja sigui per mòdem inal·làmbric, mòdem analògic o mòdem digital.
Quan ens plantegem escollir un proveïdor d’accés a Internet hem de valorar una sèrie de criteris. Abans de res, hem d’escollir la modalitat d’accés més adequada a les nostres necessitats (mòdem analògic, ADSL, inal·làmbric, satèl·lit...) i, a partir d’aquí, escollir el proveïdor que ens ofereix les condicions més interessants.

Segons l’ús que farem d’Internet:

1. Si hem previst usar la xarxa per a buscar informació, fer compres o gestionar els nostres comptes bancaris, en tenim prou amb un mòdem analògic.
2. Si el que volem és descarregar fitxers de gran pes (música o pel·lícules), baixar software, jugar per la xarxa, etc., el més aconsellable és usar un mòdem de banda ampla: ADSL o cable.
3. Si necessitem usar el telèfon mentre naveguem per Internet, haurem de descartar el mòdem analògic i optar per ADSL o cable.